LA TÈNIA

Heu sentit a parlar mai de la tènia? Doncs jo si però fins aquest any que hem vist una mica més el que era a biologia no sabia exactament el que era ni el que feia; així que he volgut informar-me més.

La tènia o solitària és un cuc que s’allotja en l’intestí i és un dels paràsits que podem ingerir a través d’alguns aliments. Les seves principals característiques són: tenir un cos pla i segmentat, és hermafrodita i pot assolir els 10 metres de longitud. Hi ha dos classes de tenia:

• Taenia saginata: és la més comú, és freqüent en els homes i habita en la carn de vaca.

• Taenia solium: habita en la carn de porc i ha sigut eradicada a Europa.

Com he dit abans arriben als nostres intestins a través dels aliments que consumim, com per exemple la carn de vaca mal cuita. S’allotgen a l’intestí i desenvolupen a partir dels aliments que consumim, poden procrear després de tres mesos, alliberen un dels anells o segments dels seu cos constantment i produeixen ous que es traslladen fins l’anus i son eliminats amb els excrements.

La seva presència provoca lleugeres rampes intestinals, nàusees, trastorns del trànsit intestinal, trastorns de l’apetit, marejos, cefalees, debilitat i picor a la zona de l’anus.

La infecció no presenta cap símptoma extern; la única evidència de la infecció és la presència d’anells o segments del cos de la tènia en els excrements o la roba interior.

Alguns mètodes de prevenció són: coure bé els aliments, realitzar exàmens de laboratori 

gradualment i un control parasitari de les mascotes. Una manera de saber si tens la tènia és a partir dels símptomes més habituals: mal de panxa, diarrea o pot produir deficiència en la vitamina B12 amb l'aparició de l'anèmia.

LA PROCESSIONÀRIA

Fa uns dies que parlen sobre un bitxo que ataca les plantes perjudicant-les i com que crec que és un tema que ens afecta a tots m'he volgut informar més.

La processionària del pi o arna del pi és un insecte lepidòpter de la família Thaumatopoeidae. Habita la conca mediterrània i és una important plaga per a algunes espècies d'arbres, sobretot pins.

Aquest insecte és propi de la zona mediterrània europea i africana, tot i que també es troba en algunes parts d'Alemanya, Suïssa, Hongria i Bulgària. Un dels principals factors que limita la seva distribució són les baixes temperatures, fent que només pugui sobreviure en zones on l’hivern no és rigorós. A causa del canvi climàtic aquestes temperatures mínimes han anat pujant i la distribució d’aquesta espècie s’està expandint vers el nord i altituds superiors. És present a tota la península Ibèrica, incloses les illes Balears.

El cicle d’aquest lepidòpter consta de cinc estadis larvals, un de crisàlide i un d’imago:

• Primer estadi larvari: Les erugues acabades de néixer són de color verd i mesuren uns 2,5 mm, podent arribar a assolir uns 5-6 mm al final d'aquest estat. Es desplacen poc, i fan nius a cada conjunt d'acícules on es detenen, tot i que aquests tenen molt poca consistència. Només es mengen les parts tendres de les fulles, de manera que en els pins afectats es veuen poms d'acícules semisecs i d'un color esblanqueït, i a la base d'aquests s'observa un entreteixit de fils de seda amb els excrements de les erugues. Aquest estadi sol durar entre 8 i 12 dies, depenent de la localitat. 

• Segon estadi larvari: Arribaran a mesurar uns 10-12 mm de longitud. Presenten unes pautes de comportament similars al primer estadi, però els desplaçaments són menys freqüents i més llargs. Aquesta segona fase dura aproximadament entre 12 i 18 dies, i provoca uns danys a les fulles dels pins semblants als de la fase anterior.

• Tercer estadi larvari: Un cop feta la segona muda, la larva adquireix el seu aspecte més recognoscible. En aquesta fase es creen els dards urticants, agrupats en l'interior de dispositius formats pels replecs del tegument (alliberats pel moviment de la larva). En aquest estadi solen decidir l'emplaçament definitiu de la colònia i comencen a formar les inconfusibles bosses blanques que pengen dels pins. La 3a fase acostuma a durar aproximadament un mes.

Els pèls del costat dels cos són els dards urticants

• Quart estadi larvari: En aquesta fase les erugues augmenten el nombre de pèls urticants i surten cada nit del niu per buscar aliment. Van teixint sobre el niu, aconseguint que la bossa es faci més densa i compacta. Aquest estadi és el que presenta una duració més variable: en les zones fredes, poden passar-hi tot l'hivern, mentre en les zones més càlides pot durar tan sols un mes.

• Cinquè estadi larvari: En aquest últim estadi, segueixen augmentant el nombre de pèls urticants i també la mida del seu cos. L'alimentació passa a ser molt activa, menjant-se per complet les acícules de pi on tenen el niu. En cas de quedar-se sense aliment, formen llargues fileres per terra buscant un nou pi on nodrir-se. Aquestes fileres són les que els donen el nom de processionària (per la semblança amb una processó religiosa). S'acostumen a soterrar en clars o a les vores dels boscos, cercant sòls ben il·luminats, per tal de rebre escalfor un cop enterrades. Un cop enterrades, la processionària començarà la fase de crisàlide.

•  Crisàlide i imago: Un cop enterrades fabriquen un capoll i entren en fase de pre-pupa (eruga envoltada de capoll), fins que muden i passen a crisàlide. La crisàlide té 3 estadis, i durant la segona fase algunes entren en diapausa, podent romandre enterrades d'1 a 3 anys esperant les condicions òptimes de temperatura per descloure's. Un cop finalitzada la fase de crisàlide, comença l'estadi d'imago, en aquest cas, de papallona nocturna. Les femelles d'aquesta espècie, d'entre 36 i 49 mm de llargada, són més grans que els mascles, d'entre 31 i 39 mm. Les papallones ponen els ous en les fulles de pi, per tornar a començar el cicle.

• Fase d'ou: Els ous són cilíndrics, de color blanc-groguenc i s'agrupen en postes de 70 a 300, envoltant un parell d'acícules de pi, cedre o làrix. Els ous estan recoberts amb unes escates de color marronós, per protegir els ous d'atacs de depredadors, parasitoides, patògens o les inclemències del temps. Les postes poden fer fins a 5 cm de longitud, i estan fixes a les acícules mitjançant una secreció adhesiva que allibera la femella. Les femelles només poden fer una posta d'ous.

Pot arribar a esdevenir una plaga molt comuna i estesa arreu del món, de caràcter cíclic i difícil d’eradicar. Les larves mengen les fulles i defoliant l’arbre, però aquesta plaga només és letal en alguns casos d’arbres molt joves.

Les trampes amb llum ultraviolada atrauen ambdós sexes, mentre les trampes amb feromona sexual atrauen només els mascles. Per la gran perillositat de les bosses de l'insecte cal tallar-les amb protecció ocular i dèrmica. Amb una escopeta es pot disparar a les bosses (a l'hivern) per destruir-les i deixar que el fred mati les larves, però això és una pràctica laboriosa, que només dóna bons resultats en àrees petites.

EL GIRA-SOL

El gira-sol és una planta herbàcia de la classe dels magnoliòpsids, de la subclasse de les astèries i de la família de les asteràcies amb una inflorescència gran en capítol (és un tipus d'inflorescència racemosa o oberta en la qual el peduncle s'eixampla en l'extremitat formant un disc una mica gruixut, anomenat receptacle comú) que gira al llarg del dia per orientar-se en direcció contrària al sol. És una planta originària de l'Amèrica boreal, especialment de Mèxic, el Perú i el sud dels Estats Units, que va ser introduïda a Europa durant el segle XVI. Des d'aleshores, el seu cultiu es va propagar ràpidament. Segons la genètica, el seu conreu va tenir com a únic origen l'est dels Estats Units, concretament la zona d'Arkansas, i després es va estendre cap al sud. Es conrea per la llavor, la pipa de gira-sol, de la qual s'obté un oli comestible.

Capítols d'un gira-sol mostrant
la disposició de las flors
tubuloses i ligulades sobre el receptacle comú

Esquema d'una inflorescència en capítol

El gira-sol és una planta molt robusta, poc ramificada i malgrat ser una planta de cicle anual, pot arribar a més de tres metres d'alçada (és més petita als llocs secs).

La seva arrel és axonomorfa, és a dir, que està formada per un eix principal i més desenvolupat i nombroses arrels secundàries. És una arrel pivotant, molt potent, que li permet resistir èpoques de sequera i absorbir substàncies minerals a força profunditat.

Té una tija important, de consistència semi llenyosa, pilosa, cilíndrica i rugosa d'alçada variable, des d'uns 40 cm fins a 2 m. Les fulles són grans (de 5-30 cm de longitud), triangulars o cordiformes, discretament dentades, peciolades, amb tres nervacions principals i aspres al tacte; les de la part superior són alternades, mentre que les de la inferior són oposades.

Presenta una inflorescència en capítol, amb dos tipus de flors: les ligulades, que es troben a la perifèria, són estèrils i tenen un color groc viu, i les tubiflores, que són les de l'interior del capítol, tenen un color groc més pàl·lid, són hermafrodites i són les que desenvolupen els fruits. Aquesta inflorescència està protegida per unes bràctees exteriors verdes i unes d'interiors membranoses disposades en diversos rangs. La seva pol·linització és entomofílica, és a dir, que es fa a través d'agents biòtics; concretament, d'insectes.

El fruit és un aqueni angulós, ovoide, aplanat, amb un pericarpi brillant de color negre, blanc o estriat, segons les varietats, anomenat popularment "pipa". La seva superfície externa presenta una pelussa. A l'interior apareix una llavor voluminosa i comestible, de color blanc i de gust dolç i oleaginós.

Aquesta flor té alguns usos medicinals tradicionals: pel restrenyiment, la hiperlipèmia i hipercolesterolèmia, lesions cutànies, cremades cutànies, úlcera cutània i psoriasi, l’artritis i artràlgia i per l’ansietat i mal de cap. Altres usos per la que s’utilitza és per l’alimentació per elaborar margarines baixes en colesterol i pastissos i com a substitut del cafè. També es fan servir per a la preparació de sabons, pintures, lubrificants i locions i l’oli de gira-sol es pot fer servir per produir biodièsel. La mel de gira-sol és una de les més corrents en el mercat, i, tot i no ser de les més apreciades.

EL SILUR

Per si no ho sabeu practico piragüisme i això em permet conèixer llocs i a vegades, com en aquest cas, alguns animals que habiten als rius. El silur el vaig veure competint a Fraga, després d'haver baixat per sort. En un primer moment em va impressionar molt perquè és molt gran i llavors vaig voler informar-me més sobre aquest tipus de peix.

El silur és una espècie de peix d’aigua dolça originari dels grans rius d’Europa Central. S’ha estès artificialment fora de l’àrea de distribució natural, arribant a països com Espanya, Itàlia i Kazakhstan. És ictiòfag, que significa que es nodreix amb peixos, i tampoc rebutja altra mena d’invertebrats. Les preses depenen de la seva talla i igual que el peix gat negre, no solament competeix amb espècies endèmiques a l’hora d’alimentar-se, sinó que sovint els peixos locals fan part de la seva dieta.

La pesca del silur és molt popular i a normalment espectacular. Conegut com “l’escombriaire” dels pantans, és fàcilment atret per la carn alterada, el fetge de porc i els intestins de les aus, que són més utilitzats com a esquer. L’esquer té que ser gran i fort, d’acord amb la pròpia boca del peix. Els pescadors del Danubi utilitzen una eina de fusta coneguda com clonk, colpejant-la a l’aigua, produint un soroll semblant al d’un petit peix saltant sobre l’aigua, una granota o algun tipus d’au. També s’utilitzen ones de baixa freqüència ja que tenen la propietat de propagar-se a través de llargues distàncies, obtenint resultats notables.

El període òptim de pesca es situa a principis d’estiu i de tardor fins a finals d’aquest, i es concentra principalment al mes de juny.

És originari d’Euràsia i ha estat introduït a Itàlia, Síria, Portugal, Turquia, l’Estat espanyol, Gran Bretanya, Països Baixos, Xina i, probablement també, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, França, Dinamarca i Tunísia.

Des de la seva introducció a Mequinensa l’any 1974 s’ha estès a altres contrades del Principat de Catalunya, com ara la part baixa del Segre. A banda del riu Ebre, també se’l pot trobar al Llobregat i a l’estany de l’Agulla.

ANIMALS EN PERILL D'EXTINCIÓ

Com que sabia molts dels animals que estan en perill d’extinció en tot el món en general vaig decidir buscar els que ho estiguessin a Catalunya. Com que en vaig trobar una gran quantitat vaig elegir els que més coneixia. A continuació us parlaré una mica de cadascú:

• Tortuga mediterrània: Són rèptils herbívors i diürns que poden arribar a viure edats comparables a les dels humans, i que s'estenen des dels Països Catalans a l'oest fins al marge sud de la mar Negra a l'est. És l'única tortuga terrestre de distribució íntegrament europea. La destrucció dels seus hàbitats i la seva popularitat com a animals de companyia n'han delmat significativament les poblacions salvatges i n'han fet indispensable la protecció per assegurar el futur de l'espècie a llarg termini. Corren el risc de desaparèixer en estat salvatge sobretot a causa de factors antropogènics com ara: l'agricultura mecanitzada i l'ús de pesticides, el trànsit, els incendis, la destrucció del medi ambient, la urbanització, la captura il·legal i l'amenaça de nous predadors.

•         Llangardaix pirinenc: El llangardaix pirinenc és un saure d'aspecte robust i rodanxó, el qual s'inclou dins els lacèrtids de mida mitjana, amb unes mesures que se situen entre les d'un llangardaix i una sargantana. És un lacèrtid que, contràriament a allò que el seu nom específic indica (àgil) és més aviat lent i desmanyotat. Viu al sòl, on excava galeries o bé es refugia sota les pedres. Ocupa petits territoris, que són defensats aferrissadament pels mascles. Tot i que a Europa ocupa zones ben diversificades, tanmateix a Catalunya només el trobem als Pirineus. Es veu amenaçada per la destrucció i desaparició de l'hàbitat per efecte del desenvolupament d'infraestructures diverses, la sobrepastura en algunes zones concretes, pateix de la fragmentació de les seves poblacions dels Pirineus i la freqüentació turística.

•         Milà reial: És un rapinyaire l'aspecte del qual és similar al del milà negre, del qual es distingeix pel seu cap de color gris platejat i la seva silueta. Els exemplars que nidifiquen al nord d'Europa es desplacen al sud per hivernar; alguns d'ells creuen l'estret de Gibraltar fins a arribar al nord d'Àfrica. La seva distribució arriba fins a les Canàries i les illes de Cap Verd. El principal problema que té la població de milà de Balears és una excessiva mortalitat adulta i immadura causada per diverses causes: els enverinaments, les electrocucions i col·lisions amb línies elèctriques, la caça il·legal, els ofegaments a safarejos, les molèsties durant la reproducció, la manca de recursos alimentaris, la mortalitat a parcs eòlics i la baixa variabilitat genètica.

•         Àguila cuabarrada: És una au rapinyaire gran, una mica més petita que l'àguila daurada. És una au característica de les regions semiàrides i càlides del Paleàrtic. A Europa la trobem nidificant a les serres mediterrànies de clima suau. Als Països Catalans es distribueix a les muntanyes mitjanes, atenyent les màximes densitats a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment a cingleres i caça a terrenys oberts com garrigues, àrees de vegetació laxa. Les seves poblacions han patit una davallada considerable en les darreres dècades. La pèrdua de qualitat dels territoris, sigui per impactes sobre el medi, reducció de preses, excés de pertorbacions o desplaçaments a zones menys favorables forçats per altres espècies competidores com l'àliga daurada, està al darrera de l'increment de la mortalitat i la disminució de l'èxit reproductor. La capacitat d'adaptació d'aquesta espècie als ambients humanitzats té evidentment un límit i, en els darrers anys, el constant increment urbanístic i d'infraestructures, així com de presència humana en els sectors de cria, són les causes dels abandonaments d'alguns sectors de cria.

•         Ratpenat de Bechstein: És una espècie que es pot trobar a tot Europa i a l'Àsia occidental. És un ratpenat de musell llarg i cònic i orelles clarament més llargues que el cap. El pelatge és força llarg, de color marró pàl·lid o marró vermellós per la part dorsal i gris clar per la ventral. Les cries són de color gris clar o gris cendra. Diversos estudis demostren que estan disminuint, sobretot perquè necessiten coves o arbres madurs per refugiar-se. La manca de boscos vells o madurs, així com l’excés d'insecticides, són problemes greus.

•         Turó comú: És un carnívor poc conegut i amenaçat a la península Ibèrica. És una espècie de distribució europea, manca només a les illes, tant mediterrànies com atlàntiques (llevat del sud de Gran Bretanya), la Península Escandinava, gairebé tot Finlàndia i el nord de Rússia. A la península Ibèrica la seva distribució és mal coneguda, és comuna a molts indrets i, en canvi, totalment absent de molts altres. A Catalunya es mostra com a espècie totalment lligada a cursos i masses d'aigua i molt característic de prats humits inundables temporalment. Estan en perill d’extinció a causa de: verins, mètodes no selectius de control de depredadors i persecució directa, el declivi del conill, la possible hibridació amb la fura, l’ús de pesticides i rodenticides, la destrucció de l’hàbitat i els atropellaments.

•         Ós bru: És una espècie de mamífer que pertany a la família dels úrsids pròpia d'Euràsia i de Nord-amèrica. És un habitant característic dels boscos madurs d'Europa, de l'Àsia temperada i de Nord-amèrica. En aquest vast territori apareix sota cert nombre de subespècies, que es diferencien unes de les altres per la coloració i la grandària.  Són plantígrads i en algunes situacions desfavorables pot aixecar-se sobre les seves potes del darrere per augmentar el seu camp de visió. La seva oïda és extremadament aguda i desenvolupada igual que l'olfacte, que és excel·lent, finíssim i, sens dubte, el seu sentit més desenvolupat i el que més els ajuda en la seva vida quotidiana. La principal causa de la regressió i extinció de l'ós a Catalunya i a bona part dels Pirineus va ser la persecució humana, sigui amb armes de foc, amb paranys o verins.

•         Llop: És un mamífer de l'ordre dels carnívors. Antigament els llops eren abundants i habitaven Nord-Amèrica, Euràsia i l'Orient Mitjà, però per una sèrie de raons relacionades amb l'ésser humà, incloent-hi la caça, actualment els llops habiten una zona molt més reduïda de la que havien arribat a ocupar. Aquesta caça és per evitar que els llops es mengin les ovelles i també per esport. Encara que està classificat com a una espècie poc amenaçada, en algunes zones, com als Estats Units continentals, estan classificats com a espècie amenaçada o en perill. El llop, sent un depredador, és una part important dels ecosistemes als quals pertany i són animals molt adaptables que poden viure a boscos, muntanyes, tundres, taigàs i praderies.

•   Linx ibèric: És un felí molt semblant al serval, però més gran i molt semblant també al linx nòrdic, del qual sovint va ser considerat una subespècie. Està lligada al paisatge mediterrani i l'abundància de grans masses de matoll unida a un baix índex d'activitat humana expliquen la seva distribució. És el felí més amenaçat del món i la seva població s'ha vist dràsticament reduïda en els últims 20 anys. A més, les seves subpoblacions, aïllades entre elles, contenen menys de 50 individus adults fèrtils, cosa que en dificulta la reproducció. Les causes d'aquesta regressió són: la contínua mort de linxs en llaços, ceps i trets de caçadors i atropellats en carreteres, la destrucció del seu hàbitat per part dels humans, la reducció de les poblacions de la seva principal presa (el conill) i la caça que va patir abans de ser protegit.

LA SERRALADA DEL CADÍ

Una de les serralades més conegudes és la del Cadí i per sort puc gaudir de les seves vistes des de la finestra de casa meva. Com que és molt maca i encara hi ha gent que no la coneix vaig decidir buscar informació.

La Serra del Cadí o el Cadí és una serra del nord de Catalunya situada al Prepirineu. Es troba a les comarques de l'Alt Urgell, la Baixa Cerdanya i el Berguedà. S'estén d'oest a est al llarg de 40 quilòmetres separant la Vall de la Vansa i l'alt Berguedà de l'Urgellet. També separa, juntament amb la falla del Segre, el Prepirineu del Pirineu axial.

També actua de divisòria d'aigües entre la xarxa de valls tributàries del riu Segre. Amb tot, a causa de la natura calcària del sòl, una gran part de la circulació de les aigües és subterrània i provoca nombrosos fenòmens càrstics.

La integren materials calcaris i margosos dipositats durant l'era secundària i el començament de la terciària; els vessants septentrionals presenten gairebé íntegrament materials dels Lies i el Juràssic, i els cims, calcàries eocèniques. El relleu actual es va formar durant l'era terciària, a conseqüència de l'orogènesi pirinenca, i es caracteritza per la seva estructura plegada, amb alineacions de plecs orientats rígidament en direcció W-E i bolcats vers el nord, i per la forta empremta de l'erosió quaternària, especialment la fluvial, que ha donat lloc a profundes valls encaixades.

El clima es caracteritza per un règim de temperatures baixes al llarg de tot l'any i una notable pluviositat (més de 1.200 mm anuals); una gran part de les precipitacions són de neu, i als cims el període d'innivació s'allarga de novembre a abril.

La vegetació natural és molt abundant: boscs de pi roig i boscs residuals de roures  als sectors més baixos, masses de pi negre i prats de muntanya per damunt; els rodals d'avets i faigs es presenten en sectors més humits.

La població, que arriba fins a altituds considerables hi és escassa. L'economia es basa en l'explotació de la vegetació, sigui forestal o ramadera. El conjunt de la serra és un obstacle per a les comunicacions; únicament pot ésser franquejada pel coll del Pendís, que ja enllaça amb el Moixeró i és més baix. Des del 1984,està construït el túnel del Cadí, que forada el Moixeró i enllaça la Baixa Cerdanya amb la vall del Llobregat. 

FOTOGRAFIES:

L'OCAPI

Ja fa uns anys que vaig sentir a parlar d'aquest animal tant estrany que no és gaire conegut entre la gent i ho trobo bastant injust. Com que m'agrada molt i vull que la gent s'assabenti de la seva existència he decidit informar-me una mica més i explicar el més essencial d'aquest animal.

L'ocapi és el parent viu més proper de la girafa. Es considera de vegades un "fòssil vivent" per la seva semblança amb els primers giràfids que aparegueren en el Miocè. Tot i això, fou l'últim dels grans mamífers a ser descobert.

És un ungulat remugant que viu a les frondoses selves del nord de la República Democràtica del Congo. Recorda, per la forma del seu cos, a una girafa nana. El mantell del pèl és totalment diferent, vermellós en tot el cos excepte en potes i glutis, on adopta un color blanc amb ratlles negres, semblant a una zebra. Com les girafes, té dues banyes petites recobertes de pèl al cap sense utilitat aparent i una llarga llengua prènsil de color negre que utilitza per a introduir les fulles d'arbusts i arbres baixos a la boca. La longitud d'aquesta és tal que pot netejar l'interior de les orelles amb la seva punta. Encara que està molt emparentat amb les girafes el seu cos recorda en realitat més al d'un cavall.

Els ocapis són animals predominantment solitaris que, de vegades, s'uneixen en petits grups de forma ocasional. L'esperança de vida d'un ocapi volta els 30 anys.

El seu sentit més desenvolupat és l'olfacte, seguit de l'oïda. Les cries tenen un ampli repertori vocal, amb el qual poden comunicar-se amb les seves mares, però els adults tendeixen a ser muts. Una de les poques vegades que emeten sons es dóna quan els mascles busquen parella durant l'època d'aparellament.

LES ORQUÍDIES

Per si no ho sabíeu visc en una casa que està plena de plantes i flors però la que més abunda és la orquídia. Com que trobo que és una flor simple però molt maca al mateix temps he decidit informar-me una mica més i també informar-vos a vosaltres.

Les orquídies, de la família Orchidacea, són la més gran família botànica existent. Totes les especies llevat les obtingudes artificialment en jardineria, estan protegides per lleis internacionals com a plantes amenaçades.

Existeixen aproximadament unes 30.000 especies conegudes, encara que cada any es descobreixen i descriuen altres noves espècies desconegudes. Estan presents des de l'equador fins el Cercle Polar, des les planures fins l'alta muntanya, principalment terrestres, epífites i semi terrestres.

•         Terrestres: són comunes en els climes templets, creixen en el terreny i les arrels estan ben fermes al terra de la qual porta elements nutritius. Té formacions anomenades tubèrculs formats per la unió de algunes arrels.

•         Epífites: constitueixen més del 90%. Pengen d’arbres o d’arbustos, són les més vistoses i les trobem en venta normalment. Procedeixen de les regions tropicals i no són paràsites. Les seves necessitats són escasses i obtenen l’aigua de la humitat de l’aire amb arrels aèries.

•         Semi terrestres: creixen sobre un coixí de fulles en descomposició en el terra o damunt de pedres recobertes de molsa.

Aquesta extraordinària família de plantes és una de les més evolucionades i amb major número de espècies del regne vegetal.

A Catalunya també hi ha orquídies silvestres, que encara que són més modestes que les tropicals en mida són sorprenents. Algunes han arribat a la sofisticació de fabricar la mateixa feromona sexual de certs insectes (substància química que emeten els insectes per atreure al sexe oposat) per enganyar-los. Moltes d’elles són molt rares i estan protegides per llei.

També he trobat algunes curiositats que crec que són bastant interessants:

•         El nom orquídia va ser utilitzat per primer cop per Teofrasto, filòsof de l’antiga Grècia que va viure entre el segle VI i el V aC que va escriure el primer tractat sistemàtic de botànica farmacologia. Del semblant als testicles dels homes, les va anomenar “Orchis” i d’aquí es va originar el nom “orquídies”.

•      La orquídia més alta del món es troba a Perú. Es tracta del Inkill, paraula que significa “portadora de llengua” per la forma del seu label (pètal irregular i de major mida propi de les flors de les orquídies).

•         Encyclia phoenicia, coneguda popularment com orquídia de xocolata, és una de les orquídies cubanes que més destaquen dins de Cuba. És una de les més increïbles i representatives d’aquest país. El seu nom es deu al deliciós aroma de les seves flors que recorda al xocolata.

       A continuació podreu observar dos fotos de les orquídies que tinc a casa:

LA YARSAGUMBA

L’altre dia estava mirant la televisió quan de sobte vaig veure un documental que semblava interessant. En aquest documental parlaven de la yarsagumba i com que em va cridar l’atenció vaig decidir informar-me una mica.

Aquest fong creix en les altes terres del Nepal i és, segons alguns experts, el substitut natural de la viagra gràcies als seus grans poders afrodisíacs.

Igual que passa amb la gran majoria de productes afrodisíacs del món, no existeixen proves científiques concloents que la yarsagumba posseeix algun poder tonificant ni afrodisíac, però la medicina xina tradicional ha confiat des de fa segles en les seves propietats i en el seu valor medicinal arribant a popularitzar-se en tot l’orient.

Els propis aldeans afirmen que per aconseguir efectes medicinals sol és necessari el seu consum esporàdic però que, per arribar a potents efectes afrodisíacs, si que es deu consumir de forma habitual.

La yarsagumba, científicament denominada cordyceps sinensi, és un fong que creix a l’Himàlaia a una altitud d’entre 3500 i 5000 metres. La seva composició és el resultat de la relació parasitària que es produeix entre el fong cordyceps i una larva de papallona anomenada hepialus fabricius.

El fong germina a l’hivern a través d’espores, mate a l’insecte aconseguint modificar-lo i després creix en el seu cos adquirint una forma allargada de uns cinc centímetres.

La cultura popular diu que aquesta composició forma el seu increïble poder perquè en ser al mateix temps animal i vegetal representa el perfecte equilibri necessari entre el yin i el yang.

Es recull en primavera, quan el desgel deixa al descobert aquest apreciat fong. Després de treure’l és necessari netejar-lo amb cura i eliminar qualsevol rastre de terra que pugui contenir sense danyar-lo.

El seu preu de venta actual en els mercats internacionals arriba fins els 33000 dòlars el quilo i inclús arriba fins els 75000 dòlars en els mercats concrets de Pequín. 

Per poder veure el seu procés i la seva utilització podeu mirar el següent vídeo:

  https://www.youtube.com/watch?v=DM12nncis3A